 |
| Planisferi celest |
Quan s’apropa el bon temps, moltes persones em demanen consell per la compra d’un telescopi, ja que, suposo que amb l’entrada del equinocci de primavera, el passat 21 de març, a molts lleidatans se’ls desperta l’afició de contemplar el cel estrellat en les nits, ara ja més càlides. Jo els indico que primer cal “ caminar pel cel “, és a dir, conèixer quines son les constel·lacions més importants, passar d’una a l’altra sense massa dificultat, identificar les estrelles mes importants, diferenciar una estrella d’un planeta, etc.
Per realitzar aquesta tasca d’inici, cal disposar de molta afició, paciència, constància, dedicació i una gran dosi de sacrifici personal i superació autodidacta i no oblidar que la millor manera de no saber res, és aprendre-ho tot de cop.
Per iniciar-se en l’astronomia observacional és indispensable disposar d’un planisferi celest, en el que hi ha la configuració de totes les constel·lacions visibles cada hora de totes les nits de l’any, una llanterna amb llum vermella i per a mes endavant uns binocles.
 |
El cel visible en la Península Ibèrica,
el 26 de juliol de 2011 a las 23 horas |
Quan els indico aquest equip necessari per a mirar el cel, els benvolguts futurs aficionats, es sorprenen i em miren estranyats, que amb un equip tan senzill es pugui realitzar quelcom gratificant. I es que sempre em passa el mateix, sento no poder indicar que amb la compra d’un telescopi s’acompliran totes les expectatives dels potencials aficionats, però és que el consumisme que ens envolta ha arrelat molt intensament en la nostra cultura occidental.
Així, doncs, primer cal mirar el cel amb el primer aparell òptic de que disposem, els nostres propis ulls, i veurem gran quantitat d’estrelles brillants que formen signes reconeguts que no canvien amb els anys i que les antigues civilitzacions varen representar com a formes i figures en la volta de cel visible per a identificar la distribució d’aquestes estrelles. Aquestes formes son tant d’animals i éssers mitològics (lleó, escorpí etc.), com d’objectes d’ús quotidià (copa, balança, fletxa, etc.). Se les va anomenar constel·lacions (del llatí com: reunió i stelar: brillar) i actualment resulten un esquema útil per a delimitar una zona del firmament.
 |
Constel·lació del Cigne, amb la seva
estrella més brillant Deneb |
Els grecs varen reconèixer 48 constel·lacions i moltes d’aquestes igualment foren reconegudes pels àrabs, egipcis i babilònics. L’any 1928 la Unió Astronòmica Internacional fixà els límits de les 88 constel·lacions que encara avui tenim i corresponents a ambdós hemisferis celests.
Un dels grups de constel·lacions més famosos, és el del Zodíac (del grec: cercle d’animals) i és un dels més antics, format actualment per 12 constel·lacions i té una importància especial ,car és el grup per on passa l’eclíptica, és a dir, per on es desplaça el Sol durant tot l’any. La Lluna i els planetes disposen d’òrbites que estan en el mateix pla que l’òrbita terrestre, per la qual cosa, aquests objectes, igualment és mouen pel cel prop de l’eclíptica, travessant totes les constel·lacions del Zodíac.
 |
Localització de l'Estrella Polar a partir
de la constel·lació del Carro Gran |
Les constel·lacions s’anomenen normalment en llatí, perquè era el idioma fonamental de l’època en la qual es varen formalitzar els seus noms. Els noms utilitzats pels grecs, egipcis i d’altres cultures foren traduïts al llatí.
Normalment s’indica la posició dels astres i dels fenòmens astronòmics en respecte a la constel·lació on apareixen. Per exemple “alfa Cignis” identifica l’estrella més brillant de la constel·lació del Cigne. Designar una estrella com “alfa” és anomenar la primera lletra del alfabet grec; els astrònoms varen incorporar la seqüència d’aquest abecedari, com una escala de la brillantor de les estrelles; “alfa” és la més lluminosa, després segueix “beta”, i així successivament. En general, les estrelles més lluminoses tenen nom propi, com Sirius, de la constel·lació de Canis Major.
El nombre total d’estrelles que poden observar-se a simple vista en el cel de l’hemisferi nord, en condicions ideals del cel nocturn, sense contaminació lumínica ni Lluna, és de 3000, encara que per a un observador de les comarques de Ponent i fora de ciutats i pobles, aquest nombre és redueix a 1500 estrelles i a 100 com a molt, des de l’interior de poblacions.
 |
Localització de l'estrella Arturo,
des del Carro Gran |
La llum d’aquestes estrelles no viatja a una velocitat infinita, ho fa a uns 300.000 Km. per segon. Això significa que un feix de llum emès a aquesta distància, requereix 1 segon en arribar als nostres ulls. Per tant, quan mirem el firmament el veiem tal com era en un passat. Però no veiem un únic passat, veiem múltiples passats a la vegada, ja que cada estrella està a distàncies diferents i la seva llum trigarà més o menys en arribar fins a la nostra pupil·la. Tal vegada han nascut estrelles que encara no podem veure o han mort d’altres de les que encara rebem la seva llum.
I per acabar i no perdre el nord, identifiqueu en el cel l’estrella “alfa” de la constel·lació Ursa Minor, anomenada familiarment l’estrella polar, la que sempre assenyala el nord celest. Per localitzar-la cal primer veure les set estrelles de la constel·lació Ursa Major, és a dir, el popular “Carro gran” que pot ser vist durant tot l’any i en qualsevol hora nocturna ja que mai s’amaga sota l’horitzó. Perllongueu ara, des de les dues estrelles de darrera del Carro, una línia cap d’alt tant llarga com 5 vegades la distància entre les dues estrelles esmentades anteriorment i trobareu una estrella de brillantor similar a les de la Ursa Major: és l’estrella Polar o estrella del nord, situada en la constel·lació d´Ursa Minor o “Carro petit”. Bons cels nets i foscos.
Nos dedicamos a la ciencia astronómica por puro placer y
por este motivo queremos compartir nuestra pasión con todos vosotros, como una
mera labor social cuyo fin es democratizar el conocimiento de la astronomía. Queremos
una astronomía para todos, queremos ponerla a vuestro alcance de una forma
sencilla, comprensible, a la vez que con todo su rigor científico.
Algunos nos califican de gente rara, extraña, singular e
incluso “lunática”, por dedicarnos a mirar y ver el inacabable cielo nocturno y
además hablar de él. A nosotros estos calificativos nos gustan enormemente y
los aceptamos, en el sentido de que somos escasos, curiosos, decimos cosas que
la mayoría no dice, cosas que parecen “marcianas” en medio de las simplezas que
nos repiten "machaconamente" en la mayoría de los medios de comunicación.
Entradas
