Nou Video: La Lluna

Nou video de Tot Astronomia sobre el nostre estimat satèl.lit: La Lluna. Podeu veure més videos de Tot Astronomia en la seccio multimedia del blog, o visitant el nostre canal YouTube

Leer más...

Fas vacances o et quedes?

La Terra dona una volta sencera
cada 24 hores

Any rera any, en arribar els mesos d’estiu em pregunten amics i familiars on vaig de vacances i jo els contesto invariablement, em quedo a Lleida! I és llavors quan em vénen al cap, els llargs desplaçaments que el meu cos farà pel Cosmos, durant aquests mesos de calor sufocant i calitja, i és que en acabar el període de vacances, estaré ja, en un altre lloc completament diferent de  l’espai i en el qual serà la primera i última vegada que el visitaré, sobre aquesta astronau desenfrenada anomenada Terra.

Els rastres estel·lars testimonien la
rotació de la Terra sobre el seu eix

El nostre planeta viatja per l’espai a velocitats de vertigen, portant-nos a tots en un recorregut imparable per un Univers en el qual no hi ha centre. Malgrat les increïbles velocitats que estan en joc, no experimentem cap de les sensacions de moviment com les que notem durant un viatge en tren o avió. La raó es ben senzilla: aquestes sensacions no depenen de la velocitat en si mateixa, si no dels canvis de velocitat, es a dir, de les acceleracions i de les forces que les produeixen. Les mateixes forces que donen embranzida a la Terra actuen igualment sobre els nostres cossos i, per tant, no generen cap diferència d’acceleració entre nosaltres i el planeta que tenim sota els nostres peus i que és el nostre punt de referència. La única excepció a aquesta regla és un dels moviments més lents de la Terra: La seva rotació en torn al seu eix polar, causant del dia i la nit. En aquest cas, les velocitats depenen de la latitud del lloc on estem, essent per un lleidatà de 1.200 Km/hora i pràcticament nul en els pols, per aquest motiu els avions de passatgers no poden guanyar la cursa al Sol, viatjant d’est a oest, en rutes properes a l’equador, en canvi, en llocs propers als pols, els viatgers poden gaudir de dues o més postes de Sol consecutives, amb els seus corresponents crepuscles matutins, en el decurs d’unes poques hores. En un llunyà passat, el globus terraqui  anava més de pressa encara, per la qual cosa, els dies tenien una durada més curta. La interacció amb la Lluna, que podem veure amb les marees oceàniques, ha provocat l’efecte d’alentir la rotació del nostre planeta i d’augmentar en 4cm cada any la distància entre la Terra i el nostre satèl·lit natural.

Posició del nostre Sistema Solar
en la Via Làctia

Bastant més gran és la velocitat amb la que el planeta blau i nosaltres amb ell, es desplaça al voltant del Sol, recorrent una òrbita quasi circular en el període d’un any a una velocitat suficient com per equilibrar l’atracció del Sol, arribant a ser de 100.000 Km/hora. Igualment, la nostra estrella es mou dins la galàxia Via Làctia, a una velocitat de 220 Km/segon i necessita 240 milions d’anys per fer un gir complert, al voltant del centre galàctic, i es que la nostra estrella mare obliga a la modesta Terra a girar al seu voltant i a la vegada el Sol, igualment està obligat a voltar en torn del centre del sistema.

La Via Làctia és una modesta galàxia espiral caracteritzada per tenir uns braços molt atapeïts sembrats d’estrelles molt lluminoses i s’anomena així des de que els antics grecs van veure un rastre lletós en la franja de llum que, a mode de nebulositat, es veu en els nostres cels estiuencs de nord a sud.

Velocitats de la Terra al voltant del Sol, de la nostra
galàxia i cap al centre del grup local de galàxies

Tots els moviments anteriors, es desenvolupen en l’interior de la Via Làctia, la galàxia on estem, encara que aquesta igualment es mou com un únic cos en l’espai, per contrarestar l’atracció gravitatòria de les galàxies veïnes, a una velocitat……. molt i molt alta.

Amics del blog, si no  sortiu de vacances cap a països llunyans, no cal preocupar-se, doncs aquest estiu realitzareu un viatge de milions de quilòmetres i  estareu  en llocs de l’espai nous, que mai us podíeu imaginar i en el quals no tornareu en la resta de la vostra vida. Bons cels!

Autor: R. Drudis (Tot Astronomia)

Leer más...

Surar per l'espai, una experiència que no es pot explicar en paraules

Estic segur que a moltes de les persones que segueixen aquest blog astronòmic els agradaria veure el nostre planeta blau des de lluny i si fos possible sortir de l’objecte volador, surar per l’espai en una mena de llibertat còsmica i poder admirar amb els seus propis ulls tots els objectes estel·lars, planetaris, meteòrics i estris voladors artificials, sense el filtre de l’atmosfera terrestre.

L’astrònom nord-americà Bruce McCandless ja ha experimentat aquesta sensació. Amb 47 anys fou el primer en allunyar-se uns 100 metres de l’àrea de càrrega de la llançadora espacial Challenger, realitzant una mena de caminada espacial sense cap tipus de corda de subjecció amb el vehicle i únicament guiat per una unitat de maniobra que disparava brolls de nitrogen per fer-lo moure en qualsevol direcció. Els astronautes en abandonar el seu vehicle i surant lliurement per l’espai continuen amb la mateixa velocitat que tenien dins del habitacle, es a dir a 28.000 Km/h. Es com baixar d’un vehicle terrestre amb alta velocitat amb la diferència que en el cas dels astronautes queden surant per l’espai a la mateixa velocitat, ja que  no hi ha gravetat, inèrcia ni fregaments amb l’aire.

L’astronauta McCandless surant lliurement per
 l’espai, a 100 metres del seu vehicle.

Surant sols per l’espai, amb aquestes velocitats, els astronautes tenen davant seu un nou univers i una de les coses més sorprenents que es veuen des d’allí es l’aparença de les estrelles que no parpellegen  com en la Terra, però sense atmosfera, son estables i penetrants. Igualment es poden admirar algunes aurores polars, serpentejant com grans amebes verdes reptant,  arremolinant-se a traves del cel i canviant constantment la seva lluminositat. La vista de meteors o “estrelles fugaces” que es desintegren en l’atmosfera terrestre, es tot un espectacle, encara que cal observar-les mirant cap avall. Amb el passeig espacial es possible veure ferralla voladora residual de satèl·lits i d’altres estris de les naus espacials  (ampolles, guants, material de reparació, cargols, eines etc.). Aquestes deixalles son il·luminades de forma periòdica durant la seva rotació. Els flaixos  dels satèl·lits  de telecomunicacions Iridium augmenten l’espectacle de l’observador espacial. En òrbita i quan es de nit en la Terra les llums de les grans ciutats tenen l’aparença d’estrelles centellejant , brillant cap dalt a traves de l’atmosfera.

Vista d’una aurora boreal sobre Canadà

amb un cràter d’impacte al fons, des de 

l'Estació Espacial Internacional

Però viatjar per l’espai no es una aventura idíl·lica i sense riscos laborals. Per cada mes que un astronauta passa en l’espai, el seu cos perd un 10% de massa muscular i un 1% de massa òssia. A més, la cara s’infla degut a que el sistema circulatori no ha d’enfrontar-se a la gravetat i arriba un major volum de sang al cap i les cames s’aprimen. Un segon risc es el xoc amb ferralla espacial ja que en òrbites baixes i geoestacionaries hi ha mes de 3000 trossos de materials catalogats de diferent mida (de 15 cm a 1 m). En un passeig per l’exterior del vehicle espacial el xoc d’un petit fragment de pintura sobre el vestit de l’astronauta, li produiria la mort a l’acte, ja que la majoria d’aquests residus viatgen a velocitats properes als 30.000 Km/h. Les radiacions son un dels altres factors negatius, tant pel que fa als raigs còsmics galàctics com la radiació d’alguna explosió solar. Una alta dosi de radiació podria matar els bacteris digestius que son essencials per la descomposició dels aliments que mengem.

López Alegria realitzant tasques
de manteniment fora de
l’Estació Espacial.

Malgrat els riscos que cal afrontar en qualsevol activitat extravehicular, l’astronauta espanyol Miguel López Alegria va dir: “ l’experiència de surar per l’espai es un milió de vegades superior a surar en el interior de la nau i el que es veu allà fora, quan fas una caminada, no ho se explicar amb paraules”. Bons cels.  

Autor: R.Drudis (Tot Astronomia)

Leer más...

Hubble: Segueixen les sorpreses

Este mes de abril, el veterano Telescopio Espacial Hubble cumplió 21 años en órbita, y como es habitual en su aniversario, los científicos del Instituto del Telescopio Espacial hicieron pública una espectacular imagen reciente obtenida por el mismo. En esta ocasión, se trataba de dos galaxias en interacción conocidas como Arp 273. Situadas a unos 300 millones de años luz de distancia en la constelación de Andrómeda, ambas galaxias se encuentran a unas pocas decenas de miles de años luz la  una de la otra, lo que posibilita su influencia gravitatoria mutua. La mayor de las dos, UGC 1810, en la parte superior de la imagen, tiene su estructura principal en forma de disco espiral distorsionada por el tirón gravitatorio de su galaxia compañera, denominada UGC 1813.

Como suele ocurrir en estos objetos, en las dos galaxias se han producido intensos brotes de formación estelar, visibles en la imagen adjunta como brillantes grupos de estrellas azules, destacando en especial los de la mayor, UGC 1810, unas cinco veces más masiva que su compañera. Se aprecia igualmente en esta galaxia cómo se han deformado sus brazos espirales fruto del posible paso de UGC 1813 a través de ellos. De hecho, el tipo de estructuras que se observan son características de galaxias que han experimentado el cruce de otra galaxia por su interior. En el caso de Arp 273, la menor de las galaxias, UGC 1813, debió atravesar a UGC 1810 de arriba abajo en la imagen por el lado derecho del núcleo galáctico.

Créditos imagen: Imagen de las galaxias en interacción Arp 273 tomada por la cámara WFC 3 del Telescopio Espacial Hubble el pasado mes de diciembre de 2010. Las estrellas más brillantes con rayos de la fotografía pertenecen obviamente a nuestra galaxia, la Vía Láctea, y se encuentran en primer plano casi trescientos millones de veces más cerca de nosotros que Arp 273. (NASA, ESA, y el Hubble Heritage Team –STScI/AURA)

Más información: NASA's Hubble celebrates 21st anniversary with "rose" of galaxies

Leer más...

Canal YouTube de Tot Astronomia

A partir d'ara, també ens podreu seguir pel nostre canal de YouTube. Dins del canal hi trobareu tot tipus de videos relacionats amb astronomia, tan els nostres videos propis com aquells que creiem puguin ser interessants. Ens veiem pel YouTube (per anar al Canal Tot Astronomia, fes click en l'imatge...)

Canal YouTube de Tot Astronomia

Leer más...

L'observatori astronòmic de Tot Astronomia

Vídeo de l'observatori astronòmic de Tot Astronomia.

En el interior del observatori, acompanyat de la teva música preferida, galetes, xocolata amb força cacau i un termo amb cafè calent i desprès d'obrir la finestra de la cúpula mirar el cel ben fosc i movent el telescopi cap als astres, t'adones que tot es possible i que tot està per fer.

Leer más...

Imatge històrica de Mercuri

A las 5:20 am EDT del 29 de marzo de 2011, la sonda MESSENGER de la NASA, ha capturado esta imagen histórica de Mercurio. Esta imagen es la primera que se obtiene a partir de una nave espacial, situada en órbita sobre el planeta más interno del Sistema Solar. Durante las seis horas siguientes, MESSENGER adquirió un total de 363 imágenes antes de enviar algunos de los datos ala Tierra. El equipo de la sonda MESSENGER está analizando por encima de los datos recién llegados, que aún continúan recibíendose en estos momentos.

La sonda MESSENGER ha estado seis años en una misión para convertirse en la primera nave espacial que entra en la órbita de Mercurio. La nave siguió un camino a través del sistema solar interior, incluyendo un sobrevuelo de la Tierra, dos sobrevuelos de Venus, y tres sobrevuelos de Mercurio. Este viaje impresionante ha recopilado los primeros datos nueva nave espacial de Mercurio desde la misión Mariner 10 hace más de 30 años.


Imagen propiedad: NASA

Fuente: NASA

Leer más...